El senyor Jordi Pujol és considerat per a molts el polític català més rellevant del segle XX; un líder, diria jo. El seu caràcter proper, unit a una innegable dedicació a Catalunya en tota mena de situacions el va convertir en una persona carismàtica que queia bastant bé a tothom. Fa uns quatre anys vaig tenir l’oportunitat de coneix-se’l personalment en una trobada senzilla i planera; quan es va crear la Fundació Espavila ens va rebre per interessar-se per la nostra tasca en el foment de l’esforç. He de reconèixer que aquest home a mi també amb queia bé!; De sobte, però, què ha passat? Doncs; sembla ser que una herència no declarada del seu pare i de difícil justificació ha fet caure al líder.

El Sr. Pujol, segurament veient-se-les venir, va optar per explicar la situació en un comunicat en el que ens diu que no va trobar mai el moment adequat per regularitzar aquella herència i, com a bon catòlic, demana perdó per aquests fets: “Expresso tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se defraudats en la seva confiança, a la qual demano perdó. I també els demano que sàpiguen destriar les falles d’una persona –per molt significativa que hagi estat -, i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix”. Amb aquestes paraules Pujol es desmitifica ell mateix i ens diu que, malgrat haver sigut un referent per Catalunya, es una persona de carn i ossos amb tots els defectes i baixeses com qualsevol esser humà.

“La noticia d’en Pujol m’ha deixa’t estupefacte i m’ha creat un estat de desconfiança i desil•lusió que no sé què pensar”; em deia l’altre dia en Miquel mentre preníem un cafè. A mi també em passa, l’hi vaig dir, però a la vegada em produeix una certa compassió perquè, al marge de la justícia en què evidentment, qui la fa la paga, serà menystingut i criticat sense miraments per algunes persones o entitats involucrades en situacions irregulars iguals o pitjor que la seva. La confessió de Pujol ha provocat una dosi més que notable de decepció a tots els que el consideraven un model de lideratge catalanista. La seva lluita per Catalunya des del franquisme fins ara el va convertir en un model a seguir, en un líder que no ens podia fallar; i ens a fallat!. El conseller de Territori Santi Vila, va fer una reflexió que al meu entendre és bastant encertada: “La primera lliçó que n’haurien d’extreure és que no hauríem d’idealitzar cap tipus de lideratge”. Tots som persones i, com a tals, carregades de virtuts per fer coses positives i nobles; però també amb capacitat per actuar negativament. Si repasséssim els currículums dels líders històrics o la vida dels sants segurament hi trobaríem episodis tenebrosos i poc dignes que només el pas del temps ha fet oblidat; però ressaltaríem només les coses veritablement lloables i significatives d’aquella determinada persona.

La justícia haurà d’aclarir la culpabilitat del Sr. Pujol i el pas del temps, és a dir, la història del nostre poble el posarà al seu lloc. Un líder, tal com es guanya, es pot perdre; no s’ha de mitificar ningú, tots som humans. Com ho veus? Espavila’t.