“ÉS QUAN M’ESPAVILO QUE HI VEIG CLAR”

Escrit per Patronat Fundació Espavila - Publicat el 14 de Febrer de 2014
"L’home comença, en realitat, a ser vell quan deixa de ser receptiu a coses noves; és a dir, quan deixa de ser educable".
Els Reis em van portar un regal diferent, inesperat, vaja!: un regal que m’obligava a fer un esforç. El meu fill em va donar un sobre tancat. Que deu ser? Doncs es tractava d’una inscripció nominativa per córrer la quart de la Mitja Marató, a celebrar a Granollers el primer diumenge de febrer. "Apa noi!, a córrer que s’ha de predicar amb l’exemple", em va dir tot rient per sota el nas. Juntament amb el sobre també hi havia un paquet amb unes quantes samarretes per lluir-les a la cursa amb l’emblema de la Fundació Espavila i la inscripció "És quan m’espavilo que hi veig clar". Davant d’aquella sorpresa reconec que em vaig emocionar i, malgrat intentar dissimular-ho, alguna llàgrima va fer acte de presència. No m’ho esperava!, però en aquells moments em sentia feliç i amb ganes de superar el repte.

"Córrer és cosa de jovent i nosaltres ja som una mica grandets per fer accessos", em va dir en Pere, un bon amic meu, al comentar-li el regal que havia rebut del meu fill. "Els fills a vegades surten amb cada cosa que més val no fer-ne gaire cas", va continuar dient. Aquelles paraules em van fer reflexionar: "Realment som grandets per córrer una miqueta?" i, tot seguit, em va passar pel cap una frase que va dir Arturo Graf, poeta italià de principis del segle passat: "L’home comença, en realitat, a ser vell quan deixa de ser receptiu a coses noves; és a dir, quan deixa de ser educable". Bé, sigui com sigui, vaig començar a preparar-me degudament per participar a la cursa i fer un bon paper.

Els diumenges pel mati, corrent amunt i avall pel costat de la riera, vaig descobrir un munt de sensacions: aquella flaira d’herba molla, el vent lliscant per la cara, el moviment de l’aigua en alguna petita resclosa o la presència d’aus volant; m’ajudaven, sense cap mena de dubte, a transformar l’esforç que representava el fet de córrer amb un cert estar de relaxació i benestar. I així, de mica en mica, vaig aconseguir fer set o vuit quilòmetres sense parar i amb un temps prou raonable.

Finalment va arribar el dia assenyalat; el diumenge dos de febrer pel mati, la ciutat de Granollers estava plena de gom a gom i l’entusiasme popular era palpable. Els corredors, i jo entre ells, avançàvem il•lusionats per aconseguir els objectius i, mentrestant, el públic presencial no parava de donar mostres de suport a l’esforç dels que corrien. Va ser un dia per recordar; vaig córrer motivat per aconseguir el meu objectiu, sense importar-me massa el temps emprat. Em vaig espavilar per córrer; i ho he vist molt més clar!

Acabo amb una petita reflexió d'un autor anònim que considero molt apropiada: "Viure és com fer una llarga cursa que hem de córrer sense parar; implica esforç i superació per una millora constant; però, sense oblidar que no importa la lentitud amb què vagis, sempre que no t’aturis". Espavila’t.

Ningú sap del que és capaç fins que ho intenta.
Publio Siro