LES “RESIDENCIES DE LA TERCERA EDAT” SON APARCAMENTS?

Escrit per Joan Vila Pont - Publicat el 16 de Juny de 2010
S'ha de tractar al nostres avis com a nens o com el que son, persones adultes.
Sempre he pensat que els aparcaments de cotxes i les anomenades “residències de la tercera edat” tenen moltes similituds. Els aparcaments tenen places per ser ocupades, circulacions perfectament senyalitzades , un horari establert i una caixa per pagar. Hi a personal que fa tasques de manteniment i alguns aparcaments disposen de serveis complementaris: Neteja, abrillantat, revisions obligatòries, canvi d’oli, etc.
Els aparcaments son un lloc ideal per posar-hi els cotxes quant no sabem que fer-ne, quant no caven a casa i evidentment no els volem deixar al carrer. Fins aquí hi veig moltes similituds; però, hi ha una gran diferència: En els aparcaments només hi ha cotxes. Molt bonics i cars alguns, però cotxes. En canvi, en les “residències de la tercera edat” les places son ocupades per persones. Persones grans i no tan grans, però persones que tenen tot els drets a ser lliures com qualsevol ésser humà.
Fa un temps vaig tenir ocasió de conèixer una d’aquestes residències per dintre. Os explicaré: La Sra. Maria, era una persona encantadora, deia que l’havien portat a la residència perquè una vegada havia caigut. Estava sempre pendent dels seus fills i en parlava molt be: ” Son macos i es guanyen la vida”, deia; encara que l’anaven a veure molt de tan en tan. Una vegada la vaig veure amb dos dels seus fills i les respectives parelles. La Sra. Maria feia cara de contenta però la trobada va durar poc, tenien tard; i la conversa, al marge de la mare i dels seus problemes, es va centrar en les rebaixes del Corte Inglés. Ho vaig veure tot molt clar. Els fills de la Sra. Maria no podien fer l’esforç de dedicar-li ni tan sols mitja hora del seu temps. La “residència” era l’aparcament perfecte per aquella bona senyora.
La Carme era una senyora sense fills i molt crítica amb tot plegat. Una tarda que tenia ganes de companyia va xerrar pels descosits; amb va parlar dels empleats , del menjar, de les manies dels altres i de moltes coses més; però,” el que he dit, no ho diguis a ningú perquè em podrien agafar mania “, em va recalcar. A pocs metres d´ on estàvem una empleada de la residència es dedicava a entretenir alguns avis, ho feia de forma poc adient i amb maneres molt infantils. La Sra. Carme ho va observar i amb va dir: “Mira ens tracten com si tinguéssim tres anys. Es pensen que la canalla i els vells som una mateixa cosa. Estava clar que aquella empleada, per desconeixement o per desinterès, no feia l’esforç de tractar aquelles persones com realment mereixien.
En Tomás era un pou de saviesa, parlava anglès perfectament; però, va tenir un conflicte: Es va enamorar de la Francesca, una senyora molt maca, i es veu que els van enxampar bastant acaramel•lats. Mare de Deu quin problema. Les estrictes normes de la residència impedien un atac a l´ ordre tan directe. Els fills d’en Tomàs i la Francesca també van posar el crit al cel. Aquell parell d’avis estaven pixant fora de test en opinió de tots. El resultat final va ser l´ expulsió del Sr. Tomás de la residència per desordre i escàndol. Ningú va fer l’esforç d’entendre que aquells avis també podien tenir il•lusions com qualsevol persona. També podien ser lliures.
Una “residència de la tercera edat” no es un aparcament. Fes l’esforç d’entendre-ho així. Espavila’t.

Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.
Proverbi hindú