L´ Esforç generacional i el progrés

Escrit per Joan Vila Pont - Publicat el 22 de Juny de 2010
La Fundació Espavila vol rendir un homenatge a totes aquelles persones que mitjançant el seu esforç varen facilitat el nostre desenvolupament. Espavila’t per seguir endavant.
Fa uns dies vàrem tenir l’ocasió de mantenir una entrevista amb el Sr. Jordi Pujol. Va ser una trobada molt gratificant. El Sr. Pujol es un home planer i a la vagada engrescador. Va expressar el seu suport a la nostra Fundació, elogiant la tasca en benefici de la cultura de l’esforç. Ens va parlar, entre altres temes, de les generacions anteriors a la nostra i de les seves mancances i dificultats de tot tipus, però gràcies al seu esforç van tirar endavant. Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap una historia senzilla però a la vegada emotiva:

Aquesta historia es situa a principis dels anys seixanta, en un poble del Bages, el cor de Catalunya, amb poques comunicacions i allunyat de possibilitats més enllà de la supervivència dels anys que corrien. Aquí hi vivia un paleta, un bon paleta amb el sentit més ampli de la paraula; d´aquells homes que sabien fer-ho tot, que treballaven més hores que el rellotge, que quan acabava la seva feina diària, desprès de sopar, encara feia algun treball extra. Tot era poc per tirar endavant amb dignitat. Tenia molt clar que l’esforç era la única eina vàlida per superar les dificultats i superar-se a si mateix. En aquella època no es coneixia el “week end” tots els dies de la setmana eren iguals, però el diumenge es feia alguna excepció: Pel mati era quasi obligat anar a missa, el mossèn també era client seu i se l´ havia de complaure. Per la tarda desprès de dinar, fumava el cigar especial del diumenge i alguna vegada anava amb la seva dona al cinema o al cafè del poble a passar l´ estona. Estava perfectament identificat amb la seva feina i el seu entorn. Era ven vist, honrat i treballador. En una paraula, dintre del que cap, era molt feliç amb la dona i el seu únic fill.

Tal com dic, la vida d’aquest home es caracteritzava per l’empenta que hi posava en tot moment. Però un bon dia es va aturar a pensar detingudament en el futur del seu fill, encara jovenet en aquells moments, i es va fer una composició de les seves possibilitats. Era un home que tenia clar que el progrés consistia en l’esforç de superació d´ una generació respecte l’anterior. Ell mateix havia superat els seus pares en el fet de tenir un ofici més qualificat, ja que com quasi tothom venia del mon de la pagesia, en el sentit més rural de l’expressió. Es va preguntar: Que farà el meu fill en aquest poble?. Quines possibilitats te per estudiar i ser una persona més qualificada professionalment que jo?

A partir d´ aquell moment es va plantejar fer l’esforç d´ anar a viure a un lloc a prop de Barcelona, ja que era la única possibilitat que hi havia per poder estudiar sense grans despeses econòmiques. I tal dit tal fet; va deixar el seu benestar en aquell poble i, evidentment amb alguns anys al sobre, va fer l’esforç de començar de nou per poder facilitar a la llarga, la vida del seu fill. Els primers anys em consta que les va passar una mica magres però, desprès se’n va sortir gràcies al seu esperit lluitador. Mentrestant el seu fill, conscient de la responsabilitat que en tot moment li transmetia el seu pare, va fer el batxillerat, més tard estudis universitaris de grau mig i finalment una carrera de grau superior. Així es va complir el desig d’aquell home de veure el seu fill més ven preparat professionalment que ell mateix.

La Fundació Espavila vol rendir un homenatge a totes aquelles persones que mitjançant el seu esforç varen facilitar el nostre desenvolupament. Espavila’t per seguir endavant.

Tot el món vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix.
Tolstoi