'TENIR' AUTORITAT O 'ÉSSER' L'AUTORITAT A L'HORA D'EDUCAR?

Escrit per Darina Nikolaeva, psicòloga i col·laboradora de la Fundació Espavila - Publicat el 13 de Abril de 2011
Aquest és un dels grans reptes que se'ns presenta actualment als que, en algun moment o altre, desenvolupem la funció d'educar: com exercir l'autoritat, des del tenir o des de l'ésser?
Aquest és un dels grans reptes que se'ns presenta actualment als que, en algun moment o altre, desenvolupem la funció d'educar: com exercir l'autoritat, des del tenir o des de l'ésser? I és que, ben mirat, a quin adult o adulta no se li ha presentat mai l'ocasió d'assumir el paper d'educador? Quan tenim un infant a prop, ho volguem o no, estem complint la funció d'educadors. Fet i fet, val més que assumim aquesta funció conscientment i preguntant-nos quin tipus d'autoritat volem exercir.

TENIR autoritat porta a pensar, inevitablement, en un tipus d'autoritat que s'exerceix cap a algú. Tenir autoritat vol dir utilitzar mesures d'autoritat, i dins d'aquest grup també s'hi comprenen les mesures repressives i opressives. Tenir autoritat implica demostrar que se’n té, i nomes es pot demostrar quan hi ha algú a qui se li pugui demostrar. Amb quina finalitat es pretén tenir i exercir aquesta autoritat? En l'educació, la finalitat és la d'obtenir quelcom: aconseguir que l'infant es comporti d'una determinada forma, que sigui d'una determinada manera, que fagi allò que el que té l'autoritat vol. Inevitablement, la tinença d'autoritat estableix jerarquies: jo tinc l'autoritat, tu no la tens i per tant m'has d'obeïr. Es té i s'exerceix autoritat quan es vol disciplinar a l'infant amb mesures externes a ell mateix, quan se'l vol amotllar segons els propis desitjos de l'educador.

SER l'autoritat fa pensar en una característica inherent a la persona: no ha de fer res per exercir aquesta autoritat, perque ja l'és. La persona que És autoritat té certs valors interioritzats que guien la seva forma d'ésser i de relacionar-se; aquesta persona no ha d'utilitzar mesures externes perquè els seus actes són totalment coherents amb aquesta autoritat que ell o ella És.
Aquest tipus d'autoritat que fa referència a la globalitat de la persona, ens fa pensar en aquells mestres savis que, sense haver d'emprar mesures per obtenir quelcom o per disciplinar, són respectats i autoritaris per si mateixos. Es fan respectar perquè, tot i tenir un criteri i discerniment propis, no imposen res de manera autoritària. Senzillament, són un model a seguir, aquesta és la clau de la seva autoritat inherent.

Una altra diferència fonamental entre aquestes dues formes d'autoritat és la de la llibertat: el fet d'exercir l'autoritat pot suposar la retallada de la llibertat de l'infant que rep passivament. Pot comportar-se 'disciplinadament', pero no serà una disciplina sorgida de l'interior, sinó imposada des de l'exterior.
Quan s'és l'autoritat, l'infant que està éssent educat participa d'aquest modelatge actiu i la seva llibertat no està condicionada. Aquest infant aprén models de conducta, de sentir, d'actuar... d'ésser, que li permeten de desenvolupar una disciplina interior basada en la llibertat. Aprén disciplina sense haver de sacrificar una part de si mateix.

La pedagoga Maria Montessori explica de forma molt entenedora la qüestió de la disciplina en els infants quan afirma que: “no considerem disciplinat a l'individu que, per mitjans artificials, es torna silenciós (...). Diem que és disciplinat l'individu que ha adquirit domini sobre si mateix i que per tant, pot regular la seva pròpia conducta quan és necessari acatar alguna regla bàsica de l'existència”

Darrere d'un turó de problemes hi ha una muntanya d'oportunitats.
Anònim